Nedar, nedar, nedar i de tant en tant sortir de l'aigua i flairar fora del seu mitjà noves preses que veia eixutes per fora i algunes per dins.
De les que s'atançaven a la vora de l'aigua n'havia apres tècniques de captura, sempre amatent a noves preses per assaborir.
A l'aigua, el seu element salat, es movia suaument i zigzaguejant amb seguretat sabent-se dominador del lloc que ocupava.
Nedar, nedar, nedar...
.
De pel roig, lluent pel sol que sempre l'acompanyava, seia al llindar del bosc prop l'arena, amb les potes del davant ben colocadetes i la cua bonica, esvelta, ben pentinada al seu costat.
Fitava també el mar, les ànsies de viure i subsistir eren el motor que l'enriquia alimentant-la de la força per criar la camada.
Viure, viure, viure...
Ara ja amb la panxa plena i el rebost de la vida més assegurat, guaitava l'horitzó blau i atançava nova aventura. Quelcom s'esdevindrà, pensava.
Havia superat de llarg les ensenyances viscudes i no sabia com aquella xaieta dolçament confiada es transformà en el que ara era.
Mirava esguardant i cercant amb l'única fortalesa que dona el sentir-se sola amb el món i la certesa de la cantonada que gira cap al demà. Un demà que descobreix nous llocs, aventures i congèneres amb poques emocions, dons algunes de les més punyents viscudes estaven.
Guaitar, guaitar, guaitar.....
Allà lluny sobre el mirall del mar i a prop de la sorra hi havia una aleta que veia des de la seguretat de l'ombra dels pins de la platja.
Recorria el llindar de l'aigua, fregant la panxa amb el fons ple de pedretes suaus i polides per les ones, amb moviments sinuosos i plens de parsimònia. Trànquil i segur, fruit de l'esperit de caçador i mascle valorat que se sap volgut i desitjat per les congèneres de la seva espècie, s'entregava a conquerir nous especimens tant sols pel plaer de fer-ho. I així mostrava l'aleta lluenta al sol, com a far de reclam i llum de l'ego.
Xapullejà amb la cua d'esqual reclamant-la perqué també l'havia vist i el roig del pel i la indiferència controlada de guineu el reptava.
S'atançà vora l'aigua, i ell a l'arena gairebé eixuta s'apropà.
Passejava l'un l'aleta vora la platja ratllan l'aigua i l'altre lliscava el vermell de la cua pel llindar de la sorra mullada. I es miraren, i coneixeren, i s'anaren freqüentant.
Saltaven i compartien esquitxos d'aigua i de sorra confiant que els propis mitjans on vivien cadascú no serien l'obstacle.
De tant en tant ell la reclamava i ella sortia del bosc per passejar plegats llurs vides tant distants.
De mena desconfiada havia viscut gairebè tota la vida ja. Aquesta manera d'esser havia contribuit a la longevitat de la espècie que representava. Forta, estratega i sobretot una supervivent. Guilla.
La practicitat i l'equilibri eren la comoditat on es movia, i el costum de tota una vida no perduren sense una voluntat imperiosa. Lent, sinuós, segur i tranquil sabia on anava i el que desitjava. "Aquella gateta pelroja no se li escaparia per més dolça i prudent que fos la mixeta." Sensual i divertida, més que algunes altres que ja havia tastat, dos factors que eren al.licient pel seu repte mental.
I les ombres dels pins s'anaren allargant a la mateixa hora del dia on la guineueta guaitava i esperava la lluentor platejada de la dorsal que la tenia enlluernada tot i l'aspror que li havia nascut anys ha.
No sempre podia acudir-hi, tot i els seus desitjos cada cop més folls i agosarats. La camada depenia d'ella i de la protecció que no els deixaria de donar per cap motiu, tot i que s'absentava cada cop més, asseguda sobre la pinassa mirant mar enllà a voltes blau solei a voltes blau plomòs.
Amb la conciència plena de la condició de ca marí de l'estimat, la tristor de les diferències l'envoltava i feia molt petit el seu món.
Havia deixat de voltar pel bosc cercant ves a saber qué. Saltant, descobrint noves olors, nous caus de conills i noves oportunitats, peró tot i així continuava allà asseguda aquell dia.
Un ratet més i marxaria cap al cau per arraurir-se amb els seus a la protecció del forat on dormien. Va veure la llambregada plata, lluint-li sempre les ninetes cada cop que el veia, ben endins del mar i lluny d'on trenquen les onades.
El fità al igual que fitava el mar en temps passats.
Nedava ràpit i l'aleta d'esqual es desplaçava veloç, ara en cercles, ara emergint, ara sumergint-se fent allò a l'aigua que ella mai no podria fer.
A prop de la platejada punta en divisà una altre de diferent i de brillant plata també. Les dues aletes nedaven plegades, saltaven, s'amagaven i emergien. De fet ella ja ho sabia que el tauró no nedava sol, ho havia intuit feia temps. I el fet de ser una guilla li conferia aquest instint.
Mirà de nou per últim cop les dues aletes i s'adentrà cap al bosc on hi tenia la seva vida i on els seus l'esperaven.
