Pensar en passat mai ha estat el meu fort, no trobo els arxius antics, però avui recordo que no sabia riure.
Un cop, quan vaig ser nova i bonica, de colors vius i de pal robust,
em vaig adonar que no sabia riure. Tampoc me'n vàren ensenyar.
No vaig poder, no en vaig saber,
i mai en vaig tenir motiu. De riure, sabeu?
Ara mateix estic malament, diria molt malament, i molt acabada.
Plena de borró amb les cerres esfilagarçades, tot se m'enganxa, tot m'embruta i no vull raspallar.
He escombrat tot allò que s'havia d'escombrar. Fins hi tot alguna bruticia he guardat sota de l'alfombra.
Una de meva i moltes de les que vos he hagut de esteranyinar.
Ara, tan acostumada a esterrejar fins i tot la tristor que sent la mort,
si aquesta fos algú que en pogués sentir, ja no en tinc ganes d'escombrar-la, la deixo fer i que faci.
Que no hi ha ningú que ho pugui estar més de trist que la mort, ningú.
Ja l'he tornat a perdre, la de dintre vull dir. Que l'alegria de fora la puc fer.
I la faig i ben feta, i ningú nota rés. Que me'n faig un tip de riure, per fora.
Que ploro a dintre, vull dir. El plor tot ho mulla i m'empudega encara més.
Que ja ho sé que aviat em llançaran. Que de tant usar-me ja no els faig servei. Els sento dient que no aporto rés, que ves a saber quines merdes haurè escombrat, que tot ho he provocat, que jo sola m'ho he buscat, que cap compensació he donat.
I ja no vull escombrar, ni treure pols d'on no et deixen riure. Que l'he tornat a perdre el riure. Com la mort que no l'ha tingut mai.
