Aixeco la vista, veig les llums de Nadal que ja haurien d'haver desat i que per la quantitat de pols que arrosseguen sembla que ja estiguin penjades d'anys anteriors. Amb la porta oberta, les últimes fulles que cauen dels plàtans de l'avinguda, entren fins a mig bar. Una munió de copes i platets al cim de la barra son evidència de que el torn del migdia ja es a punt d'acabar.
El que antigament podia haber estat un lloc on s'hi menjava i bebia envoltats d'una admòsfera de relativo i bona qualitat, ara es un lloc deixat, amb el socol de la barra, que podia haver estat de fusta noble, llueix una pàtina de capes de negror que segurament ha deixat la tinya en capes. Cables de llum, de la televisió i cualsevol altre sistema, pengen sense solta ni volta i de qualsevol manera per algún racó del bar.
Un gran miral darrera la barra amb dibuixos de raïms i taps de suro, reflecteixen la imatge del cap de toro que hi ha penjat a la pared del darrera meu. Quin ensurt !! On m'he ficat !! Demano un vermout blanc amb unes olives i en l'entretant veig que tampoc li han tret la pols en uns quants mesos , si no anys, adquirint aques pobre decapitat un aspecte caspós que fa conjunt amb el local.
Asseguda en una cadira noucentista, tinc una tauleta rodona al davant de marbre, d'aquelles que portaven tot un ribet d'aram per tot el voltant. Una preciositat que ara es veu malmesa i mal cuidada.
Entra aire per la porta oberta i per aquest motiu encara porto l'abric i la bufanda d'aquesta època. Es d'agraïr aquest eventualitat, doncs amb la bruticia dels vidres, dificilment podria veure el brogit i les anades i vingudes del carrer. Motos, cotxes, vianants, patinets, bicicletes, taxis grocs i negres, taxis negres Uber.
Una sola persona atent el local, on segurament abans hi devien haber tres o més homes, ja que a aquesta tasca se li entreveu una solera d'allò més masculina.
La noia enfadada remuga constantment, tot anant amunt i avall acompanyada de la queixa de l'excès de feina i la minsa remuneració que te assignada per fer-la. Una davallada de sous versus feina que afoga l'esperança de futur i xopa de dessidia la voluntat i l'esma del que es guanya la vida amb el sou assalariat.
