DOBLE DESCONSOL

 

Hi va ensopegar quan venia de les primeres classes de formació que estava obligat a rebre. Mai hauria pensat haver de fer-ho. Això perqué encara no es desenvolupava gaire bé tot sol, es perdia pel camí de tornada.

Per aixó i perqué era de mena inquieta, el repte que s'havia imposat era trobar una nova ruta pel retorn a casa, ja que la rutina l’aclaparava. Encara que aquesta fora la millor de les solucions per ell.

Intentava fer el descobriment d'un nou recorregut per uns altres viaranys i es trobà de sobte en un espai ampli que no arribava a identificar, o que potser ara mateix, no trobava la manera de recordar.

Les fresses, les remors de la gent que hi passejava i la tranquil·litat de les sensacions que sentia van fer que s’endinsés en aquell recorregut desconegut entrant en aquell espai. Si es perdia  ja preguntaria a algú o altre.

Tenia com a orientació l’escalfor del sol a la cara i el cos. Intuïa així l’hora en que es trobava. Aquell dia era especialment assolellat. Obtenia també l’orientació i les direccions en funció dels edificis i voreres, i qualsevol element constructiu que pogués percebre. N’estava aprenent.

Ara es trobava en un indret que no reconeixia, era nou en la nova vida que s’havia de construir.

Sort tenia del seu caràcter inquiet i lluitador, potser herència d’algun familiar o l’atzar químic de la composició del seu enteniment. Potser ara mateix rebuscava massa en el seu pensament. Tal vegada li convenia descansar, desconnectar  i  gaudir de les sensacions del sol a la pell, i restar amatent per reconèixer on era.

Vida és vida, en qualsevol format, i la que tenia l’havia d’aprofitar encara que fos d'aquesta manera.

I mentre caminava avançant segur d’ell mateix, capficat en els pensaments que sempre li giravoltaven, va ensopegar en allò que li va semblar un petit muret, provocant-li un fort cop a la carena de la cama. Va perdre l’equilibri, i a l'haver d'aturar-se en sec la inèrcia el va fer caure cap endavant mentre estirava les mans per protegir-se del impacte. I xof !!

L’aigua li va entrar per la boca, va mullar-li els pantalons i va quedar amb la camisa xopa juntament amb altres parts del vestuari, però ja els notaria tan bon punt es pogués incorporar.

Al mateix temps que s’aixecava d’una revolada i quedava dret dempeus amb l’aigua fins a mitja cama, va percebre un silenci  al  seu entorn. Les remors llunyanes eren més evidents ara. Va pensar que la gent propera havia quedat astorada i muda al veure’l caure a l’aigua.

Tan se val. Hi havia entrat tot sol i en sortiria igualment sol, només faltaria. Estava decidit que la vida no se n'adonés del canvi que havia sofert.

Va avançar un parell de passes pel petit estany artificial i novament topà amb un nou obstacle molt més gros, fins al punt que el va poder abraçar abastament en el moment que l'equilibri el va abandonar.

Una duresa càlida i tèbia va notar al palmell de les mans mentre continuava amb els peus en un remullat incident. El contrast entre les dues extremitats el va fer estremir fortament i encuriosit pel desconcert de voler saber on es trobava, va fer que s'oblidés l’entorn que de segur el guaitava. Llavors va decidir recórrer amb les mans aquella superfície tant sensitiva i esbrinar de que es tractava.

Va tocar l’espatlla, els cabells, l’esquena, els braços recolzats i el cap cot inclinat al damunt. Definitivament era una escultura en el bellmig d’un estanyol.

Va reconèixer l’obra que el tenia enamorat i va saber que es trovaba al Parc de la Ciutadella. La veia cada cop que passava per aquell indret anys enrere. S'hi aturava i la contemplava. Era tant bella, es veia tant trista. La delicadesa del marbre fred que llavors intuïa, ara la notava a les mans. El gest abatut, els cabells tirats endavant i les proporcions perfectes en l'escultura de marbre l'embadalien.

De cop en va ser concient i es va adonar de la magnitut de tot, del sentit de l’obra i l'emoció que en ella es representava. El desgraciat accident  que li va fer perdre poder guaitar el món com el guaitava la majoria. Va prendre conciència també, de que ell no era tant fort com creia ser. Que mai més no tornaria a veure-hi amb els ulls. Ara començava una nova manera de mirar el món que ja no veuria mai més tot i que l'hauria d'ancorar fermament en la memória.

Llavors un esglai Desconsolat el va abatre sobre l’obra de Llimona i va plorar per fi, amargament.