Vares obrir la finestra mentre una Tramuntana li foragità les emocions.
S'obrí, i un Llevant portà un brogit de noves sensacions.
El teu Ponent humit li aigualí la moral. La mullena desdibuixar les paraules, les del respecte, les de l'estima. Totes moriren anegades.
Amb els anys, l'aigualosa sensació s'eixarreí, la sequera les corsecà i un Gregal que bufava per allí, les acabà d'eixugar.
Al cor, encara esbatanat, a voltes hi entra el Mestral, el Garbí o el Migjorn.
Algun Xaloc impetuós l'arrossega tros enllà, li ensenya ruta, li ensenya camí però cap destí.
Aquest cor lliure que vol el que s'endurà i tot allò que tu ja no li pots donar, puja a La Rosa dels Vents i es deixa arrossegar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada