ENGANHOSA - GANYONA

Qual o t'aviá de diRe,

miserable arma de gèstes falses.

Qual O t'auriá de dire,

tempS fA que partiguèt

plan clar o daissèt.

Vertuts tibadas, rason e povàses d'aima.

Qual o m'aviá de dire,

que cap d'aqueles foguèsse per ieu.

Pesas en balança la morala,

un costat l'etica e l'autre los sòus.

La tiá engana as pas amagat

que trist, te n'ès pas avisat.

Res mai a dire,

te desirar solament

qu'ajas bon camin.

Qui t'ho havia de dir,

mísera ànima de gestos falsificats.

Qui t'ho hauria de dir,

temps fa que va marxar

ben clar ho va deixar.

Virtuts tens, raó i a polsims estima.

Qui m'ho havia de dir,

que cap d'aquests fos per mi.

Sospeses en balança la moral,

un costat l'ètica i l'altre el dineral

El teu engany no has amagat

que trist, no te'n has adonat.

Res més a dir,

només desitjar-te

que tinguis bon camí.

EL TAURÓ i LA GUILLA

 

Nedar, nedar, nedar i de tant en tant sortir de l'aigua i flairar fora del seu mitjà noves preses que veia eixutes per fora i algunes per dins.

De les que s'atançaven a la vora de l'aigua n'havia apres tècniques de captura, sempre amatent a noves preses per assaborir.

A l'aigua, el seu element salat, es movia suaument i zigzaguejant amb seguretat sabent-se dominador del lloc que ocupava.

Nedar, nedar, nedar...

.

De pel roig, lluent pel sol que sempre l'acompanyava, seia al llindar del bosc prop l'arena, amb les potes del davant ben colocadetes i la cua bonica, esvelta, ben pentinada al seu costat.

Fitava també el mar, les ànsies de viure i subsistir eren el motor que l'enriquia alimentant-la de la força per criar la camada.

Viure, viure, viure...

Ara ja amb la panxa plena i el rebost de la vida més assegurat, guaitava l'horitzó blau i atançava nova aventura. Quelcom s'esdevindrà, pensava.

Havia superat de llarg les ensenyances viscudes i no sabia com aquella xaieta dolçament confiada es transformà en el que ara era.

Mirava esguardant i cercant amb l'única fortalesa que dona el sentir-se sola amb el món i la certesa de la cantonada que gira cap al demà. Un demà que descobreix nous llocs, aventures i congèneres amb poques emocions, dons algunes de les més punyents viscudes estaven.

Guaitar, guaitar, guaitar..... 

Allà lluny sobre el mirall del mar i a prop de la sorra hi havia una aleta que veia des de la seguretat de l'ombra dels pins de la platja.

Recorria el llindar de l'aigua, fregant la panxa amb el fons ple de pedretes suaus i polides per les ones, amb moviments sinuosos i plens de parsimònia. Trànquil i segur, fruit de l'esperit de caçador i mascle valorat que se sap volgut i desitjat per les congèneres de la seva espècie, s'entregava a conquerir nous especimens tant sols pel plaer de fer-ho. I així mostrava l'aleta lluenta al sol, com a far de reclam i llum de l'ego.

Xapullejà amb la cua d'esqual reclamant-la perqué també l'havia vist i el roig del pel i la indiferència controlada de guineu el reptava.

S'atançà vora l'aigua, i ell a l'arena gairebé eixuta s'apropà.

Passejava l'un l'aleta vora la platja ratllan l'aigua i l'altre lliscava el vermell de la cua pel llindar de la sorra mullada. I es miraren, i coneixeren, i s'anaren freqüentant.

Saltaven i compartien esquitxos d'aigua i de sorra confiant que els propis mitjans on vivien cadascú no serien l'obstacle.

De tant en tant ell la reclamava i ella sortia del bosc per passejar plegats llurs vides tant distants.

De mena desconfiada havia viscut gairebè tota la vida ja. Aquesta manera d'esser havia contribuit a la longevitat de la espècie que representava. Forta, estratega i sobretot una supervivent. Guilla.

La practicitat i l'equilibri eren la comoditat on es movia, i el costum de tota una vida no perduren sense una voluntat imperiosa. Lent, sinuós, segur i tranquil sabia on anava i el que desitjava. "Aquella gateta pelroja no se li escaparia per més dolça i prudent que fos la mixeta." Sensual i divertida, més que algunes altres que ja havia tastat, dos factors que eren al.licient pel seu repte mental.

I les ombres dels pins s'anaren allargant a la mateixa hora del dia on la guineueta guaitava i esperava la lluentor platejada de la dorsal que la tenia enlluernada tot i l'aspror que li havia nascut anys ha. 

No sempre podia acudir-hi, tot i els seus desitjos cada cop més folls i agosarats. La camada depenia d'ella i de la protecció que no els deixaria de donar per cap motiu, tot i que s'absentava cada cop més, asseguda sobre la pinassa mirant mar enllà a voltes blau solei a voltes blau plomòs. 

Amb la conciència plena de la condició de ca marí de l'estimat, la tristor de les diferències l'envoltava i feia molt petit el seu món. 

Havia deixat de voltar pel bosc cercant ves a saber qué. Saltant, descobrint noves olors, nous caus de conills i noves oportunitats, peró tot i així continuava allà asseguda aquell dia.

Un ratet més i marxaria cap al cau per arraurir-se amb els seus a la protecció del forat on dormien. Va veure la llambregada plata, lluint-li sempre les ninetes cada cop que el veia, ben endins del mar i lluny d'on trenquen les onades.

El fità al igual que fitava el mar en temps passats.

Nedava ràpit i l'aleta d'esqual es desplaçava veloç, ara en cercles, ara emergint, ara sumergint-se fent allò a l'aigua que ella mai no podria fer.

A prop de la platejada punta en divisà una altre de diferent i de brillant plata també. Les dues aletes nedaven plegades, saltaven, s'amagaven i emergien. De fet ella ja ho sabia que el tauró no nedava sol, ho havia intuit  feia temps. I el fet de ser una guilla li conferia aquest instint.

Mirà de nou per últim cop les dues aletes i s'adentrà cap al bosc on hi tenia la seva vida i on els seus l'esperaven.

SANTA JORDINA, LLIBRES i ROSES

I en Pere, com cada any, assenyala que dimarts vinent serà Santa Jordina. Un dia tant ple de llibres, roses, i un ambient de festa on tothom està content. Per ell, el millor de tots.

Al matí, mudat de vint-i-un botó sortirà al carrer, sol o acompanyat, per veure les parades de llibres i la munió de roses de tota mena que fan lluïr les rambles, passejos i places d'arreu.

Ella, la Melisa, aixeca el cap del llibre que llegeix i li assegura que li comprarà una bonica rosa com cada any i tal com és tradició.

Tot i que al Pere ja li estan prou les roses, i el fet que la Melisa sempre li regala una de ben bonica i engalanada, pensa en el desitg de que li agradaria molt més un llibre, tal i com se'ls hi regala a les dones.

Aquest antic costum el troba femellista, considerant-los a ells poc mereixedors d'una bona lectura, i més en aquests temps en que hi ha tanta literatura de tots els estils, amb escriptores de casa com d'arreu del món. I ell es deleix per llegir.

Però la realitat n'és una altre i sempre es regala un llibre a les dones i una rosa als homes. Que difícil remoure costums, pensa.

El fet és que ningú fa el pas per atrevir-se a canviar rols, sigui per connivència femellista o sia per acomodament de la societat a continuar mantenint el paper de les dones com a prevalent i dominant en la societat actual. Els llibres sembla que són per les que tenen més temps de llegir.

I vet-ho-aquí que ben mudat i amb ànima de festa, el 23 d'abril, Pere amunt, Pere avall cercant llibres i fullejant-los per acabar triant-ne un que ell mateix es compra. Com cada any, és clar.

Fotuda societat aquesta, pensa sempre per Santa Jordina, mentre escull un llibre per la Melisa, que segurament no acabarà llegint mai.

  

La rosa cremada

Ai, rosa olorosa, tu no saps com es el drac.

Pacient i estàtica amb la flaire per bandera i les teves espines en defensa, no saps com es un drac.

Com a únic esforç el teu, per apropar-te a la bestia inmutable i impassible, ai! que no saps com es el drac.

Voldries encendre'l amb la flama vermella del color, però daltónic i curt de vista d'amor, viu per ell el drac.

L'hi enraones amb paraules d'olor perfumat de flor i les llurs les etziba amb sofra. Es un drac.

Que la vida et banyés amb acer et va fer tant forta que no hi travessa la flamarada de l'alè del drac.

Vius contemplant tothom dins d'una rosa de ferro on no hi entra ningú, ni el drac.

DOBLE DESCONSOL

 

Hi va ensopegar quan venia de les primeres classes de formació que estava obligat a rebre. Mai hauria pensat haver de fer-ho. Això perqué encara no es desenvolupava gaire bé tot sol, es perdia pel camí de tornada.

Per aixó i perqué era de mena inquieta, el repte que s'havia imposat era trobar una nova ruta pel retorn a casa, ja que la rutina l’aclaparava. Encara que aquesta fora la millor de les solucions per ell.

Intentava fer el descobriment d'un nou recorregut per uns altres viaranys i es trobà de sobte en un espai ampli que no arribava a identificar, o que potser ara mateix, no trobava la manera de recordar.

Les fresses, les remors de la gent que hi passejava i la tranquil·litat de les sensacions que sentia van fer que s’endinsés en aquell recorregut desconegut entrant en aquell espai. Si es perdia  ja preguntaria a algú o altre.

Tenia com a orientació l’escalfor del sol a la cara i el cos. Intuïa així l’hora en que es trobava. Aquell dia era especialment assolellat. Obtenia també l’orientació i les direccions en funció dels edificis i voreres, i qualsevol element constructiu que pogués percebre. N’estava aprenent.

Ara es trobava en un indret que no reconeixia, era nou en la nova vida que s’havia de construir.

Sort tenia del seu caràcter inquiet i lluitador, potser herència d’algun familiar o l’atzar químic de la composició del seu enteniment. Potser ara mateix rebuscava massa en el seu pensament. Tal vegada li convenia descansar, desconnectar  i  gaudir de les sensacions del sol a la pell, i restar amatent per reconèixer on era.

Vida és vida, en qualsevol format, i la que tenia l’havia d’aprofitar encara que fos d'aquesta manera.

I mentre caminava avançant segur d’ell mateix, capficat en els pensaments que sempre li giravoltaven, va ensopegar en allò que li va semblar un petit muret, provocant-li un fort cop a la carena de la cama. Va perdre l’equilibri, i a l'haver d'aturar-se en sec la inèrcia el va fer caure cap endavant mentre estirava les mans per protegir-se del impacte. I xof !!

L’aigua li va entrar per la boca, va mullar-li els pantalons i va quedar amb la camisa xopa juntament amb altres parts del vestuari, però ja els notaria tan bon punt es pogués incorporar.

Al mateix temps que s’aixecava d’una revolada i quedava dret dempeus amb l’aigua fins a mitja cama, va percebre un silenci  al  seu entorn. Les remors llunyanes eren més evidents ara. Va pensar que la gent propera havia quedat astorada i muda al veure’l caure a l’aigua.

Tan se val. Hi havia entrat tot sol i en sortiria igualment sol, només faltaria. Estava decidit que la vida no se n'adonés del canvi que havia sofert.

Va avançar un parell de passes pel petit estany artificial i novament topà amb un nou obstacle molt més gros, fins al punt que el va poder abraçar abastament en el moment que l'equilibri el va abandonar.

Una duresa càlida i tèbia va notar al palmell de les mans mentre continuava amb els peus en un remullat incident. El contrast entre les dues extremitats el va fer estremir fortament i encuriosit pel desconcert de voler saber on es trobava, va fer que s'oblidés l’entorn que de segur el guaitava. Llavors va decidir recórrer amb les mans aquella superfície tant sensitiva i esbrinar de que es tractava.

Va tocar l’espatlla, els cabells, l’esquena, els braços recolzats i el cap cot inclinat al damunt. Definitivament era una escultura en el bellmig d’un estanyol.

Va reconèixer l’obra que el tenia enamorat i va saber que es trovaba al Parc de la Ciutadella. La veia cada cop que passava per aquell indret anys enrere. S'hi aturava i la contemplava. Era tant bella, es veia tant trista. La delicadesa del marbre fred que llavors intuïa, ara la notava a les mans. El gest abatut, els cabells tirats endavant i les proporcions perfectes en l'escultura de marbre l'embadalien.

De cop en va ser concient i es va adonar de la magnitut de tot, del sentit de l’obra i l'emoció que en ella es representava. El desgraciat accident  que li va fer perdre poder guaitar el món com el guaitava la majoria. Va prendre conciència també, de que ell no era tant fort com creia ser. Que mai més no tornaria a veure-hi amb els ulls. Ara començava una nova manera de mirar el món que ja no veuria mai més tot i que l'hauria d'ancorar fermament en la memória.

Llavors un esglai Desconsolat el va abatre sobre l’obra de Llimona i va plorar per fi, amargament.

EL PERILL DE RECORDAR UN FLOC DE NEU

 

Era clar que havia de canviar aquella butaca atrotinada que l'havia assegut durant els últims anys. Estava decrèpita, com ell. Acumulava massa kilòmetres sota seu. Les travesses i reforços dels interiors havien cedit i no l'ajudaven gens a l'hora d'incorporar-se. 

Tenia presa la intenció ben assenyada de fer tot el cas del món al seu cos i no violentar-lo innecessàriament amb res que no li vingués de gust. Mandrejar era el que més li convenia, si !!

Pensà en organitzar les fotos que tenia escampades en munions de carpetes dins l'ordinador. Sempre es deia que ho faria però mai s'hi acabava posant. En els últims deu o més anys, qui sap quants, havia acumulat el registre fotogràfic de tot allò que havia viscut. Generalment eren moments ben bonics, recordà ara. Cert es que mai li havien semblat així; tan sols passables. Mai sentí que era feliç, sempre insatisfet, sempre mancava quelcom, mai l'omplí la relació emocional que mantenia. Però ara que el setè deseni aparegué en sa vida, li calia recordar. Doncs, no son el records el que omplen la vida dels que ja gairebé no els queda vida?

 Va aconseguir verticalitzar-se tot i l'encaix tant perfecte que havia creat amb el sofà. Va endollar l'ordinador a la super pantalla de la tv de la sala, on hi guaitava pel·lícules, reportatges de viatges i programes avorridíssims.

 La trobava a faltar però només en moments puntuals, car era persona individualista i també molt pràctica que havia sabut procurar per si mateix. Aquesta mancança pensà, era només una petita peça del que tenia llavors al seu entorn. La recordà menuda, no realment bonica ni guapa, tot i que amb un no sé què diferent, constant i altrament geniüda sobretot amb ell. Però bé, ara no era hora de fer-se mala sang.

Les imatges allà al davant. Un munt. On havien viatjat plegats, dinars amb amics, festes, celebracions amb la família, selfies i el temps que click a click anava passant, tant ràpid com va passar durant aquells anys. Feia tant que no mirava enrera. Un click amb imatge de muntanya, un click davant de l'esglesiola d'aquella excursió de tres dies amb amics, un click amb la taula parada, un click amb la taula que ja havia acabat la festa, un click dalt la muntanya tots dos, un click, un click, un altre, i més clicks. Centenars i milers de clicks, resum d'un temps de vida on era molt feliç i no ho sabia. Perquè se n'adonava ara?

Els clicks li retornaren els clicks de les emocions viscudes, els riures en companyia, els acudits que feien esclafir, el fred, la calor que feia en d’algun lloc, aquell aiguat ventós mentre anaven per l'autopista, click, click, click. En cada un, una mica més de pressió al respir, el pit oprimit, menys aire, més enyor.

Amb una relació freda, plena de paraules d'alè gebrat que glaçaven sentiments varen construir un immens floc de neu estrellat, brillant, ple d'hexàgons admirablement bell. L'un, amb l'alè suau i atemperat li donava forma amb moviment, l'altre el mantenia fred per tal que no es fongués. Mentre pensava en aquesta analogia, li semblava la idea més bonica del món per definir la relació viscuda. Tant de bo, ara li pogués explicar.

Llavors,  en un dia qualsevol, en un moment qualsevol la fragilitat del floc gebrat va esdevenir certa i la vida, ja tenim el culpable, el va fer esclafar en milions de bocins evaporats a l'instant.

Click foto, click una altre, i alguna altre per eliminar, perquè les volia organitzar es deia. Click aquesta fora que es veu una mica borrosa, click, click i més fotos borroses, moltes, totes borroses. Un pessigolleig humit li relliscava per la galta avall, cap a la barbeta s'aturaven un darrera l'altre uns flocs de neu transformats en llàgrimes.

SIDURTSER - Reparació mental.

La tenien encisades les persones diferents i especials, aquelles que se sortien del comú. Encuriosida estava en aquests diferents formats de vida que a voltes dona la conjunció entre la naturalesa i la societat. L'evolució mental de cadascú que pot transformar-lo en allò inventat per una força que desenvolupa l'imaginari sobre un mateix.

Per aixó en arribar els dos dalt del Patrol que usaven per anar de casa a la feina i de la feina a casa, els guaità embadalida mentre aparcaven i baixaven del cotxe, i li anar comentant quelcom al progenitor d'aquestes "criatures", mentre les fitava de reüll.

Lents, grossos, calmats, tranquils, amb la feixuga tasca de bellugar aquell cos alimentat per una mare amorosa i perillosament generosa, es traslladaven pel garatge tot remugant sentències i emprant la vehemència que els mantenia sempre d'acord. 

Traspuant la seguretat que dona l'ampara del progenitor, s'atuaven de la tasca que feien per discórrer amb qualsevol que aparegués pel taller sobre les actualitats i les sentències de l'esdevenir, doncs el dinar assegurat els esperava a casa amb rigorosa puntualitat.

I el pare, mentre li explicava el que havien pogut arranjar al seu vehicle, també els mirava de tant en tant amb els ulls que eren d'orgull i amor. Aquells ulls que vigilen els perills, protegeixen i aplanen el camí a la descendència, ulls als que s'hi podria veure reflectit el mateix si fossin les ninetes d'algún marsupial pare de bessons.

I mentre el pare envelleix a la feina més enllà del que és habitual, la descendència observa la vida dins el marsupi.

LLIBRES ENAMORATS DE PARAULES...... o NO !!

Que follin les paraules que van calentes, 

plenes de desig i ànsia de cardar, 

que follin juntes les teves i les meves 

fins a fer-nos tremolar.

😍😍😍😍😍😍😍😍😍😍😍😍😍😍😍😍

Que parlin les paraules bones i dolentes,

plenes de dolçor o ànsia d'enverinar,

Que parlin juntes les teves i les meves

fins a fer-nos enfadar.

😒😒😒😒😒😒😒😒😒😒😒😒😒😒😒😒

Parlaré paraules per fer-te un feliç somiar

i te'n diré de dolentes que enverinin el teu destí.

Amb paraules t'enlairaré fins al cim de tot

amb paraules et faré el més desgraciat de tots.

😎😎😎😎😎😎😎😎😎😎😎😎😎😎😎😎

GOS

De fet, tenia poca feina, només perseguia conills quan l’amo li manava. Corria foll, tot el dia, perseguint aquells maleïts animalons d’orelles llargues que la majoria de vegades li eren esmunyedissos i que tan sols l’amo amb aquella  fressa ensordidora era capaç de fer aturar.

No el tractava pas malament aquell pagès amb el que vivia. Menjava, tenia un jaç on arraulir-se quan feia fred, i de tant en tant es podia escapar tot sol per aquells boscos que envoltaven la casa, i a on hi havia tantes olors a les que seguir el rastre. Com aquella vegada que va anar muntanya amunt i amunt i va travessar algun rierol tot perseguint aquella fortor que ensumava mentre s’anava fent de nit. Ben a poc a poc i en silenci feia camí seguint el rastre, i de cop, de sobte, a l’entrar al bell mig d’uns matolls, es trobar amb aquella cara enorme i aquells ulls diminuts, la boca oberta i els ullals que l’esguardaven per estripar-lo.

I fugir, fugir i fugir, perquè ell no era pas un gos valent dels que cacen senglars, sabeu? Era un gos coniller i els conills d’ullals no en tenen pas, només fugen i corren davant d’ell i s’amaguen i xisclen si ell aconsegueix d’atrapar-ne algun. Aquella bèstia era molt grossa i l’amo no era amb ell per protegir-lo amb la fressa que feia el bastó de ferro quan l’aixecava enlaire. Mentre fugia sentia darrera seu la remor del bosc que s’esquinçava al pas del gran senglar que havia arrencat a córrer darrera seu.

Fugir, molt i tant lluny que ja no trobà el rastre per tornar a casa i per sort el gran mascle tampoc el trobà a ell. Llavors al cap d’uns dies de rondar per aquí i per allà aconseguir tornar a casa on l’emprenyada de l’amo l’esperava pel càstig del que no se’n escaparia.

Aquell cop estar castigat molt temps o almenys li ho semblà tenint en compte que els gossos no saben de temps ni de durades. Lligat a l’estaca del costat de la caseta on es refugiava del mal temps d’aquell hivern, veia la indiferència del pagès que li passava pel costat mentre feinejava o simplement se n’anava cap al poble o al camp. No li deia mai res, ni tant sols l’amanyagava al cap i allò, a ell, l’entristia i angoixava. L’amo ja no l’estimava. Sort de la mestressa que no el deixava morir de fam ni de set. El menyspreu d’aquell a qui era incondicional l’anava tornant malfiat i agre.

I estacat allà, també va ensumar la traïció. L’olor que li arribava i el seu sisè sentit li deien que ja no seria mai més el gos de la casa.

L’amic del pagès havia vingut feia un parell de dies. També el coneixia per l’olor. Vingueren plegats amb la que ara sortia darrera l’amo per l’altre banda de la casa, com si s’amaguessin d’ell perquè ella l’acompanyava de cacera. Maleïda !

Ell allà, lligat esperant sense saber el què.

Ja no podia perseguir conills, ni flairar la densitat dels camps i boscos, la flaire dolça de les plantes i arbres, la podridura dels cossos d’animals morts i mal enterrats al fons d’alguna clotxa. Aquell rum-rum a dintre el feia bordar fins i tot a la pobre dona que li atansava el menjar.

El temps el desacostumà del que havia après, d’allò que l’havia fet tant content. Llavors, un  dia l’amo es va anar apropant de nou quan la ferum anar desapareguent  tot i que la notà a la roba que duia, i el va bordar a ell també.

Feia també molt temps que no sentia l’olor que fan els conills morts de por, ni del pel brut de la seva sang. El pagès no havia caçat res de feia molts dies, tants com ell lligat.

Tornà l’olor de l’amic veí i marxar definitivament la ferum traïdora.

El desfer de l’estaca i amb el ferro que feia fressa a la mà el cridà per caminar plegats cap al bosc. - “Anem a caçar quisso”, li digué.

No tenia ganes. No li venien de gust aquells camins, boscos, rierols i olors que ja no recordava amb il·lusió . Llavors tenia els ulls al cor, però ara tot era foscor.

Aquell primer dia no trobà cap conill, ni tan sols el buscà, però l’amo no s’enfadà. Actuava con si pensés que aquell silenci distant entre tots dos s’esvairia algun dia.

 

Passaren el dies i també passaren moltes hores a bosc, però els conills no aparegueren. Ja no l’estacava mai, tot i que la indiferència cap a ell no havia pas canviat gaire. Voltava per on volia i quan volia. L’amo no es va tornar a preocupar d’ell ni d’on parava. Era lliure i voltava amunt i avall. Fins i tot va arribar a la casa de l’amic del pagès. L’olor li va descobrir el lloc.

El primer dia va sotjar la casa de lluny i va poder veure la ferum que odiava. També va veure l’amic i l’amic a ell però no li va dir res.

Aquestes anades a la casa nova les va repetir un munt de vegades i cada cop s’hi atansava més a prop i s’hi estava més estona.

L’humà que hi vivia el va tocar al cap i li va fer aquelles petites carícies que enyorava tant. Va ser llavors quan va decidir no deixar d’anar-hi mai. Encara que la ferum el bordés i ell l’hi hagués d’ensenyar les dents per marcar-li els límits, no hi deixaria d’acudir.

Així, de mica en mica, el nou caçador el va anar amanyagant i de tant en tant li donava quelcom per menjar. S’hi trobava bé allà. Aquell nou amo xiulava i ell hi anava corrents. Content de saber que tindria els amanyacs que tant volia. Algun vespre ja s’hi va quedar a dormir i vigilà la nit que envoltava la son de qui l’estimava.

Un definitiu dia va acudir-hi al sentir el xiulet, va reconèixer aquell ferro que feia tant soroll. Cantant un, saltant i corrent a quatre potes l’altre varen fer sortir els conills amagats tant temps que la nova mestressa escorxaria per fer el dinar.

Març-23

AMOR INTESTAT

 

Acudir-hi amb el cor ple de tristor. L'amor l'omplia i el dolor l'encongia.

 

Parlar assegut darrera la taula d'anys ha i remugar la lletania apresa notarialment.

 

Amb la indiferència que dona la repetició de les oracions mundanes, llegia

 

el valor que ens donares a cada un.

 

I aquí, quan no hi ets, surten les veritats, perquè després de la vida la vida ja no importa.

 

Tes voluntats van trastocar, embogir i arronsar encara mes el cor compungit.

 

Tingueres paraules, objectes, records, propietats per tots i el notari donà fe.

 

Jo també.

 

Cap per mi.

 

Em posà a recordar aquells flocs de neu que un dia arreplegares amb la mà

 

un dia de riures i excursió. I pensà; que bonic seria si en aquelles lletres deixades

 

hi digués que aquells flocs de neu tant blancs i efímers eren tots per mi.

 

Quin bé tant bonic heretaria per abrigar l'amor de sis anys i el patir de veure't sofrir.

 

Però el notari no ho va llegir.