DOBLE DESCONSOL

 

Hi va ensopegar quan venia de les primeres classes de formació que estava obligat a rebre. Mai hauria pensat haver de fer-ho. Això perqué encara no es desenvolupava gaire bé tot sol, es perdia pel camí de tornada.

Per aixó i perqué era de mena inquieta, el repte que s'havia imposat era trobar una nova ruta pel retorn a casa, ja que la rutina l’aclaparava. Encara que aquesta fora la millor de les solucions per ell.

Intentava fer el descobriment d'un nou recorregut per uns altres viaranys i es trobà de sobte en un espai ampli que no arribava a identificar, o que potser ara mateix, no trobava la manera de recordar.

Les fresses, les remors de la gent que hi passejava i la tranquil·litat de les sensacions que sentia van fer que s’endinsés en aquell recorregut desconegut entrant en aquell espai. Si es perdia  ja preguntaria a algú o altre.

Tenia com a orientació l’escalfor del sol a la cara i el cos. Intuïa així l’hora en que es trobava. Aquell dia era especialment assolellat. Obtenia també l’orientació i les direccions en funció dels edificis i voreres, i qualsevol element constructiu que pogués percebre. N’estava aprenent.

Ara es trobava en un indret que no reconeixia, era nou en la nova vida que s’havia de construir.

Sort tenia del seu caràcter inquiet i lluitador, potser herència d’algun familiar o l’atzar químic de la composició del seu enteniment. Potser ara mateix rebuscava massa en el seu pensament. Tal vegada li convenia descansar, desconnectar  i  gaudir de les sensacions del sol a la pell, i restar amatent per reconèixer on era.

Vida és vida, en qualsevol format, i la que tenia l’havia d’aprofitar encara que fos d'aquesta manera.

I mentre caminava avançant segur d’ell mateix, capficat en els pensaments que sempre li giravoltaven, va ensopegar en allò que li va semblar un petit muret, provocant-li un fort cop a la carena de la cama. Va perdre l’equilibri, i a l'haver d'aturar-se en sec la inèrcia el va fer caure cap endavant mentre estirava les mans per protegir-se del impacte. I xof !!

L’aigua li va entrar per la boca, va mullar-li els pantalons i va quedar amb la camisa xopa juntament amb altres parts del vestuari, però ja els notaria tan bon punt es pogués incorporar.

Al mateix temps que s’aixecava d’una revolada i quedava dret dempeus amb l’aigua fins a mitja cama, va percebre un silenci  al  seu entorn. Les remors llunyanes eren més evidents ara. Va pensar que la gent propera havia quedat astorada i muda al veure’l caure a l’aigua.

Tan se val. Hi havia entrat tot sol i en sortiria igualment sol, només faltaria. Estava decidit que la vida no se n'adonés del canvi que havia sofert.

Va avançar un parell de passes pel petit estany artificial i novament topà amb un nou obstacle molt més gros, fins al punt que el va poder abraçar abastament en el moment que l'equilibri el va abandonar.

Una duresa càlida i tèbia va notar al palmell de les mans mentre continuava amb els peus en un remullat incident. El contrast entre les dues extremitats el va fer estremir fortament i encuriosit pel desconcert de voler saber on es trobava, va fer que s'oblidés l’entorn que de segur el guaitava. Llavors va decidir recórrer amb les mans aquella superfície tant sensitiva i esbrinar de que es tractava.

Va tocar l’espatlla, els cabells, l’esquena, els braços recolzats i el cap cot inclinat al damunt. Definitivament era una escultura en el bellmig d’un estanyol.

Va reconèixer l’obra que el tenia enamorat i va saber que es trovaba al Parc de la Ciutadella. La veia cada cop que passava per aquell indret anys enrere. S'hi aturava i la contemplava. Era tant bella, es veia tant trista. La delicadesa del marbre fred que llavors intuïa, ara la notava a les mans. El gest abatut, els cabells tirats endavant i les proporcions perfectes en l'escultura de marbre l'embadalien.

De cop en va ser concient i es va adonar de la magnitut de tot, del sentit de l’obra i l'emoció que en ella es representava. El desgraciat accident  que li va fer perdre poder guaitar el món com el guaitava la majoria. Va prendre conciència també, de que ell no era tant fort com creia ser. Que mai més no tornaria a veure-hi amb els ulls. Ara començava una nova manera de mirar el món que ja no veuria mai més tot i que l'hauria d'ancorar fermament en la memória.

Llavors un esglai Desconsolat el va abatre sobre l’obra de Llimona i va plorar per fi, amargament.

EL PERILL DE RECORDAR UN FLOC DE NEU

 

Era clar que havia de canviar aquella butaca atrotinada que l'havia assegut durant els últims anys. Estava decrèpita, com ell. Acumulava massa kilòmetres sota seu. Les travesses i reforços dels interiors havien cedit i no l'ajudaven gens a l'hora d'incorporar-se. 

Tenia presa la intenció ben assenyada de fer tot el cas del món al seu cos i no violentar-lo innecessàriament amb res que no li vingués de gust. Mandrejar era el que més li convenia, si !!

Pensà en organitzar les fotos que tenia escampades en munions de carpetes dins l'ordinador. Sempre es deia que ho faria però mai s'hi acabava posant. En els últims deu o més anys, qui sap quants, havia acumulat el registre fotogràfic de tot allò que havia viscut. Generalment eren moments ben bonics, recordà ara. Cert es que mai li havien semblat així; tan sols passables. Mai sentí que era feliç, sempre insatisfet, sempre mancava quelcom, mai l'omplí la relació emocional que mantenia. Però ara que el setè deseni aparegué en sa vida, li calia recordar. Doncs, no son el records el que omplen la vida dels que ja gairebé no els queda vida?

 Va aconseguir verticalitzar-se tot i l'encaix tant perfecte que havia creat amb el sofà. Va endollar l'ordinador a la super pantalla de la tv de la sala, on hi guaitava pel·lícules, reportatges de viatges i programes avorridíssims.

 La trobava a faltar però només en moments puntuals, car era persona individualista i també molt pràctica que havia sabut procurar per si mateix. Aquesta mancança pensà, era només una petita peça del que tenia llavors al seu entorn. La recordà menuda, no realment bonica ni guapa, tot i que amb un no sé què diferent, constant i altrament geniüda sobretot amb ell. Però bé, ara no era hora de fer-se mala sang.

Les imatges allà al davant. Un munt. On havien viatjat plegats, dinars amb amics, festes, celebracions amb la família, selfies i el temps que click a click anava passant, tant ràpid com va passar durant aquells anys. Feia tant que no mirava enrera. Un click amb imatge de muntanya, un click davant de l'esglesiola d'aquella excursió de tres dies amb amics, un click amb la taula parada, un click amb la taula que ja havia acabat la festa, un click dalt la muntanya tots dos, un click, un click, un altre, i més clicks. Centenars i milers de clicks, resum d'un temps de vida on era molt feliç i no ho sabia. Perquè se n'adonava ara?

Els clicks li retornaren els clicks de les emocions viscudes, els riures en companyia, els acudits que feien esclafir, el fred, la calor que feia en d’algun lloc, aquell aiguat ventós mentre anaven per l'autopista, click, click, click. En cada un, una mica més de pressió al respir, el pit oprimit, menys aire, més enyor.

Amb una relació freda, plena de paraules d'alè gebrat que glaçaven sentiments varen construir un immens floc de neu estrellat, brillant, ple d'hexàgons admirablement bell. L'un, amb l'alè suau i atemperat li donava forma amb moviment, l'altre el mantenia fred per tal que no es fongués. Mentre pensava en aquesta analogia, li semblava la idea més bonica del món per definir la relació viscuda. Tant de bo, ara li pogués explicar.

Llavors,  en un dia qualsevol, en un moment qualsevol la fragilitat del floc gebrat va esdevenir certa i la vida, ja tenim el culpable, el va fer esclafar en milions de bocins evaporats a l'instant.

Click foto, click una altre, i alguna altre per eliminar, perquè les volia organitzar es deia. Click aquesta fora que es veu una mica borrosa, click, click i més fotos borroses, moltes, totes borroses. Un pessigolleig humit li relliscava per la galta avall, cap a la barbeta s'aturaven un darrera l'altre uns flocs de neu transformats en llàgrimes.