Era clar que havia de canviar aquella butaca
atrotinada que l'havia assegut durant els últims anys. Estava decrèpita, com ell. Acumulava massa kilòmetres sota seu. Les travesses i reforços dels
interiors havien cedit i no l'ajudaven gens a l'hora d'incorporar-se.
Tenia presa la intenció ben assenyada de fer
tot el cas del món al seu cos i no violentar-lo innecessàriament amb res que no
li vingués de gust. Mandrejar era el que més li convenia, si !!
Pensà en organitzar les fotos que tenia
escampades en munions de carpetes dins l'ordinador. Sempre es deia que ho faria
però mai s'hi acabava posant. En els últims deu o més anys, qui sap quants,
havia acumulat el registre fotogràfic de tot allò que havia viscut. Generalment
eren moments ben bonics, recordà ara. Cert es que mai li havien semblat així;
tan sols passables. Mai sentí que era feliç, sempre insatisfet, sempre mancava
quelcom, mai l'omplí la relació emocional que mantenia. Però ara que el setè
deseni aparegué en sa vida, li calia recordar. Doncs, no son el records el que
omplen la vida dels que ja gairebé no els queda vida?
Va aconseguir verticalitzar-se tot i l'encaix
tant perfecte que havia creat amb el sofà. Va endollar l'ordinador a la super
pantalla de la tv de la sala, on hi guaitava pel·lícules, reportatges de
viatges i programes avorridíssims.
La trobava a faltar però només en moments
puntuals, car era persona individualista i també molt pràctica que havia sabut
procurar per si mateix. Aquesta mancança pensà, era només una petita peça del
que tenia llavors al seu entorn. La recordà menuda, no realment bonica ni
guapa, tot i que amb un no sé què diferent, constant i altrament geniüda
sobretot amb ell. Però bé, ara no era hora de fer-se mala sang.
Les imatges allà al davant. Un munt. On havien
viatjat plegats, dinars amb amics, festes, celebracions amb la família, selfies
i el temps que click a click anava passant, tant ràpid com va passar durant
aquells anys. Feia tant que no mirava enrera. Un click amb imatge de muntanya,
un click davant de l'esglesiola d'aquella excursió de tres dies amb amics, un
click amb la taula parada, un click amb la taula que ja havia acabat la festa,
un click dalt la muntanya tots dos, un click, un click, un altre, i més clicks.
Centenars i milers de clicks, resum d'un temps de vida on era molt feliç i no
ho sabia. Perquè se n'adonava ara?
Els clicks li retornaren els clicks de les
emocions viscudes, els riures en companyia, els acudits que feien esclafir, el
fred, la calor que feia en d’algun lloc, aquell aiguat ventós mentre anaven per
l'autopista, click, click, click. En cada un, una mica més de pressió al
respir, el pit oprimit, menys aire, més enyor.
Amb una relació freda, plena de paraules d'alè
gebrat que glaçaven sentiments varen construir un immens floc de neu
estrellat, brillant, ple d'hexàgons admirablement bell. L'un, amb l'alè suau i
atemperat li donava forma amb moviment, l'altre el mantenia fred per tal que
no es fongués. Mentre pensava en aquesta analogia, li semblava la idea més
bonica del món per definir la relació viscuda. Tant de bo, ara li pogués
explicar.
Llavors,
en un dia qualsevol, en un moment qualsevol la fragilitat del floc
gebrat va esdevenir certa i la vida, ja tenim el culpable, el va fer esclafar
en milions de bocins evaporats a l'instant.
Click foto, click una altre, i alguna altre
per eliminar, perquè les volia organitzar es deia. Click aquesta fora que es
veu una mica borrosa, click, click i més fotos borroses, moltes, totes borroses. Un pessigolleig
humit li relliscava per la galta avall, cap a la barbeta s'aturaven un darrera
l'altre uns flocs de neu transformats en llàgrimes.
