Hi va ensopegar quan venia de les primeres classes de formació que
estava obligat a rebre. Mai hauria
pensat haver de fer-ho. Això perqué encara no es desenvolupava gaire bé tot sol, es perdia pel camí de tornada.
Per aixó i perqué era de mena inquieta, el repte que s'havia imposat era trobar una
nova ruta pel retorn a casa, ja que la rutina l’aclaparava. Encara que aquesta fora la millor de les solucions per ell.
Intentava fer el descobriment d'un nou recorregut per uns altres viaranys i es trobà de sobte en un espai ampli que no arribava a identificar, o que potser ara
mateix, no trobava la manera de recordar.
Les fresses, les remors de la gent que hi
passejava i la tranquil·litat de les sensacions que sentia van fer que
s’endinsés en aquell recorregut desconegut entrant en aquell espai. Si es perdia ja preguntaria a algú o altre.
Tenia com a orientació l’escalfor del sol a la
cara i el cos. Intuïa així l’hora en que es trobava. Aquell dia era especialment
assolellat. Obtenia també l’orientació i les direccions en funció dels edificis
i voreres, i qualsevol element constructiu que pogués percebre. N’estava aprenent.
Ara es trobava en un indret que no reconeixia, era
nou en la nova vida que s’havia de construir.
Sort tenia del seu caràcter inquiet i lluitador,
potser herència d’algun familiar o l’atzar químic de la composició del seu
enteniment. Potser ara mateix rebuscava massa en el seu pensament. Tal vegada
li convenia descansar, desconnectar
i gaudir de les sensacions del
sol a la pell, i restar amatent per reconèixer on era.
Vida és vida, en qualsevol format, i la que tenia
l’havia d’aprofitar encara que fos d'aquesta manera.
I mentre caminava avançant segur d’ell mateix,
capficat en els pensaments que sempre li giravoltaven, va ensopegar en allò que
li va semblar un petit muret, provocant-li un fort cop a la carena de la
cama. Va perdre l’equilibri, i a l'haver d'aturar-se en sec la inèrcia
el va fer caure cap endavant mentre estirava les mans per protegir-se del impacte. I xof !!
L’aigua li va entrar per la boca, va mullar-li els pantalons i va quedar amb la camisa xopa juntament amb altres parts del vestuari, però ja els notaria tan bon punt es pogués incorporar.
Al mateix temps que s’aixecava d’una revolada i
quedava dret dempeus amb l’aigua fins a mitja cama, va percebre un
silenci al seu entorn. Les
remors llunyanes eren més evidents ara. Va pensar que la gent propera havia
quedat astorada i muda al veure’l caure a l’aigua.
Tan se val. Hi havia entrat tot sol i en sortiria
igualment sol, només faltaria. Estava decidit que la vida no se n'adonés del
canvi que havia sofert.
Va avançar un parell de passes pel petit estany
artificial i novament topà amb un nou obstacle molt més gros, fins al punt que
el va poder abraçar abastament en el moment que l'equilibri el va abandonar.
Una duresa càlida i tèbia va notar al palmell
de les mans mentre continuava amb els peus en un remullat incident. El
contrast entre les dues extremitats el va fer estremir fortament i encuriosit
pel desconcert de voler saber on es trobava, va fer que s'oblidés l’entorn que
de segur el guaitava. Llavors va decidir recórrer amb les mans aquella
superfície tant sensitiva i esbrinar de que es tractava.
Va tocar l’espatlla, els cabells,
l’esquena, els braços recolzats i el cap cot inclinat al damunt. Definitivament
era una escultura en el bellmig d’un estanyol.
Va reconèixer l’obra que el tenia enamorat i va saber que es trovaba al Parc de la Ciutadella. La veia cada cop que passava per aquell
indret anys enrere. S'hi aturava i la contemplava. Era tant bella, es veia tant trista. La delicadesa del marbre fred que llavors intuïa, ara la notava a les mans. El gest abatut, els cabells
tirats endavant i les proporcions perfectes en l'escultura de marbre
l'embadalien.
De cop en va ser concient i es va adonar de la magnitut de tot, del
sentit de l’obra i l'emoció que en ella es representava. El desgraciat accident que li va fer perdre poder guaitar el món com el
guaitava la majoria. Va prendre conciència també, de que ell no era tant fort com creia ser. Que mai més no tornaria a veure-hi amb els ulls. Ara començava una nova manera de mirar el món que ja no veuria mai més tot i que l'hauria d'ancorar fermament en la memória.
Llavors un esglai Desconsolat el va abatre
sobre l’obra de Llimona i va plorar per fi, amargament.