De fet, tenia poca
feina, només perseguia conills quan l’amo li manava. Corria foll, tot el dia,
perseguint aquells maleïts animalons d’orelles llargues que la majoria de
vegades li eren esmunyedissos i que tan sols l’amo amb aquella fressa ensordidora era capaç de fer aturar.
No el tractava pas malament aquell pagès amb
el que vivia. Menjava, tenia un jaç on arraulir-se quan feia fred, i de tant en
tant es podia escapar tot sol per aquells boscos que envoltaven la casa, i a on
hi havia tantes olors a les que seguir el rastre. Com aquella vegada que va
anar muntanya amunt i amunt i va travessar algun rierol tot perseguint aquella
fortor que ensumava mentre s’anava fent de nit. Ben a poc a poc i en silenci
feia camí seguint el rastre, i de cop, de sobte, a l’entrar al bell mig d’uns
matolls, es trobar amb aquella cara enorme i aquells ulls diminuts, la boca
oberta i els ullals que l’esguardaven per estripar-lo.
I fugir, fugir i fugir, perquè ell no era pas
un gos valent dels que cacen senglars, sabeu? Era un gos coniller i els conills
d’ullals no en tenen pas, només fugen i corren davant d’ell i s’amaguen i
xisclen si ell aconsegueix d’atrapar-ne algun. Aquella bèstia era molt grossa i
l’amo no era amb ell per protegir-lo amb la fressa que feia el bastó de ferro
quan l’aixecava enlaire. Mentre fugia sentia darrera seu la remor del bosc que
s’esquinçava al pas del gran senglar que havia arrencat a córrer darrera seu.
Fugir, molt i tant lluny que ja no trobà el
rastre per tornar a casa i per sort el gran mascle tampoc el trobà a ell.
Llavors al cap d’uns dies de rondar per aquí i per allà aconseguir tornar a
casa on l’emprenyada de l’amo l’esperava pel càstig del que no se’n escaparia.
Aquell cop estar castigat molt temps o
almenys li ho semblà tenint en compte que els gossos no saben de temps ni de
durades. Lligat a l’estaca del costat de la caseta on es refugiava del mal
temps d’aquell hivern, veia la indiferència del pagès que li passava pel costat
mentre feinejava o simplement se n’anava cap al poble o al camp. No li deia mai
res, ni tant sols l’amanyagava al cap i allò, a ell, l’entristia i angoixava.
L’amo ja no l’estimava. Sort de la mestressa que no el deixava morir de fam ni
de set. El menyspreu d’aquell a qui era incondicional l’anava tornant malfiat i
agre.
I estacat allà, també va ensumar la traïció.
L’olor que li arribava i el seu sisè sentit li deien que ja no seria mai més el
gos de la casa.
L’amic del pagès havia vingut feia un parell
de dies. També el coneixia per l’olor. Vingueren plegats amb la que ara sortia
darrera l’amo per l’altre banda de la casa, com si s’amaguessin d’ell perquè
ella l’acompanyava de cacera. Maleïda !
Ell allà, lligat esperant sense saber el què.
Ja no podia perseguir conills, ni flairar la
densitat dels camps i boscos, la flaire dolça de les plantes i arbres, la
podridura dels cossos d’animals morts i mal enterrats al fons d’alguna clotxa.
Aquell rum-rum a dintre el feia bordar fins i tot a la pobre dona que li
atansava el menjar.
El temps el desacostumà del que havia après,
d’allò que l’havia fet tant content. Llavors, un dia l’amo es va anar apropant de nou quan la
ferum anar desapareguent tot i que la notà
a la roba que duia, i el va bordar a ell també.
Feia també molt temps que no sentia l’olor
que fan els conills morts de por, ni del pel brut de la seva sang. El pagès no
havia caçat res de feia molts dies, tants com ell lligat.
Tornà l’olor de l’amic veí i marxar
definitivament la ferum traïdora.
El desfer de l’estaca i amb el ferro que feia
fressa a la mà el cridà per caminar plegats cap al bosc. - “Anem a caçar
quisso”, li digué.
No tenia ganes. No li venien de gust aquells
camins, boscos, rierols i olors que ja no recordava amb il·lusió . Llavors
tenia els ulls al cor, però ara tot era foscor.
Aquell primer dia no trobà cap conill, ni tan
sols el buscà, però l’amo no s’enfadà. Actuava con si pensés que aquell silenci
distant entre tots dos s’esvairia algun dia.
Passaren el dies i també passaren moltes
hores a bosc, però els conills no aparegueren. Ja no l’estacava mai, tot i que
la indiferència cap a ell no havia pas canviat gaire. Voltava per on volia i
quan volia. L’amo no es va tornar a preocupar d’ell ni d’on parava. Era lliure i
voltava amunt i avall. Fins i tot va arribar a la casa de l’amic del pagès. L’olor
li va descobrir el lloc.
El primer dia va sotjar la casa de lluny i va
poder veure la ferum que odiava. També va veure l’amic i l’amic a ell però no
li va dir res.
Aquestes anades a la casa nova les va repetir
un munt de vegades i cada cop s’hi atansava més a prop i s’hi estava més
estona.
L’humà que hi vivia el va tocar al cap i li
va fer aquelles petites carícies que enyorava tant. Va ser llavors quan va
decidir no deixar d’anar-hi mai. Encara que la ferum el bordés i ell l’hi hagués
d’ensenyar les dents per marcar-li els límits, no hi deixaria d’acudir.
Així, de mica en mica, el nou caçador el va
anar amanyagant i de tant en tant li donava quelcom per menjar. S’hi trobava bé
allà. Aquell nou amo xiulava i ell hi anava corrents. Content de saber que
tindria els amanyacs que tant volia. Algun vespre ja s’hi va quedar a dormir i
vigilà la nit que envoltava la son de qui l’estimava.
Un definitiu dia va acudir-hi al sentir el
xiulet, va reconèixer aquell ferro que feia tant soroll. Cantant un, saltant
i corrent a quatre potes l’altre varen fer sortir els conills amagats tant
temps que la nova mestressa escorxaria per fer el dinar.
Març-23
