dilluns, 6 d’octubre del 2025

ENEAGRAMA Nº 2











Li acabo d'enviar un missatge. De fet, no, no ho és, només és un enllaç on també podrà escoltar a la dietista que segueixo a l'Insta. És molt d'hora, a prop de les 6 del matí, però estic desvetllat com d'habitud, que hi farem!!  Suposo que deu dormir encara i que no sentirà el senyal d'arribada, o si més no el tindrà en silenci. Em sabria molt greu despertar-la i molestar-la. Però mira, ben rumiat tant se val, segur que li anirà bé tenir aquesta informació i que m'ho agrairà. Que ja ho sé que soc insistent, però jo sé el que li convé.

Som amics des de fa uns quants anys, de quan ella va estar sola durant una temporada i jo també. Vaja, que jo encara ho estic de sol i ella ara no.

Ho vaig intentar tot perquè es quedés amb mi. Li vaig regalar el que soc i el que faig. Vaig adaptar la meva furgoneta de la feina, la gran, la que usava per repartir el de més embalum. Va acabar preparada per fer excursions, sabeu? Com les caravanes que porten de tot, té una cuineta amb fogonets, uns quants calaixets amb els estris necessaris i tota mena de menjar, d'aquell que va amb sobres, dels d'anar de càmping i menjar ràpit. També té una dutxeta exterior per l'estiu, que ja és clar que aquests tipus de sortides no se solen fer a l'hivern. Igualment, hi vaig posar unes cortinetes als vidres, que el temps més important de tots, el de la nit, no cal que sigui un divertiment pels curiosos a qui se'ls acudeixi enganxar el nas als vidres i gaudir amb l'activitat del meu amor per ella.

Ho vaig fer perquè m'estimés. Valorar-me, ja sé que ho fa. Jo era molt feliç pensant en què contenta que estaria quan ho veiés, i sobretot perquè quan li expliqués el que faríem i on aniríem amb aquella mini caseta amb rodes, no em podria dir que no. Però ho va fer.

M'havia esforçat molt, durant molts dies, amb tot el muntatge. Ho feia i ho faria tot per ella, tal com també ho havia fet per les dues anteriors. Tinc fills de la primera i de la segona. La mare dels dos petits, que encara són adolescents, sempre em truca per qüestions domèstiques. Que si l'aixeta degota, que tinc unes caixes que m'hauries de pujar a les golfes, que si avui no puc duc la nena a anglès, que si la visita del noi al metge doncs li han canviat l'hora i no m'ho puc muntar... I així tot i sempre. Sense mi no se'n sortirien i encara que a vegades no m'ho demanin, allà que hi soc.

Vaig conèixer l'Anna. El primer dia, quan encara no ens havíem vist, quedarem en un petit poblet a mitja distància del lloc on vivim cada u. Vaig preparar una visita guiada que jo mateix faria, és clar, mal que fos d'aquell trosset de torre mig derruïda que hi havia en aquell municipi, i que des de l'ajuntament, després d'una trucada per informar-me que hi podríem veure en aquell llogaret, em van enviar un mail amb algunes explicacions que vaig imprimir, completar amb fotos que em va facilitar el senyor google i ho vaig enquadernar. La volia fer contenta encara que no la conegués en persona. Després d'aquesta preparació estarà encantada amb mi, i segur que m'apreciarà i potser més endavant ves a saber...

I mentre m'espero a la zona d'aparcament on hem acordat la trobada, imagino quina altra deferència li podria preparar en una segona cita que ben segur succeirà si m'esforço i m'esforço perquè així sigui. Aquesta noia, a qui només he vist en foto, em fa la intuïció que al contrari que les anteriors parelles, aquesta m'ho agrairà. 

Penso que se m'ha d'agrair tot aquest esforç, ostres, que si no, serà com amb les anteriors que van marxar de la meva vida encara que jo els hi donés tot!!

diumenge, 5 d’octubre del 2025

POBLE
























POBLE

L’aigua clara transparent,
reflexos de migdiada,
llençava rajos groguencs
embadalint-se la tarda
mentre a la “iera” de dalt
els veïns hi fan estada,
asseguts al banc xerrant,
s’obliden de la mainada.

La gran penya rocallosa
vigila damunt del poble
casotes de pedra i fusta,
l’esglesiola més avall,
verds horts repenjats als rostos
i les vaques pasturant
les closes ben plenes d’herba,
gent que hi viu i visitants.

La feina més feixuga
la fa l’avi aquest moment,
seu al banc tot el dia,
li ha entrat dins seu l’alemany
que li ha pres tota memòria,
menar el ramat camí amunt,
bones sopes d’escudella
dins el sarró traginant.

Cap al tard les vaques tornen
volen userda i el jaç,
van directes cap al cóm
on s’hi solen abeurar.
Els nens allà hi xipollegen,
hi juguen tot enriolats
atrapen la carbassuda
la més polposa que hi ha.

Tots els capgrossos del cóm
van fugint esperitats,
les vaques per una banda,
quitxalla l’altre costat,
és el joc de cada dia
en el poblet enfilat
dalt el cim com a la vall,
la Roca de Pelancà.

ROSA DELS VENTS



Vares obrir la finestra mentre una Tramuntana li foragità les emocions.

S'obrí, i un Llevant portà un brogit de noves sensacions. 

El teu Ponent humit li aigualí la moral. La mullena desdibuixar les paraules, les del respecte, les de l'estima. Totes moriren anegades.

Amb els anys, l'aigualosa sensació s'eixarreí, la sequera les corsecà i un Gregal que bufava per allí, les acabà d'eixugar.

Al cor, encara esbatanat, a voltes hi entra el Mestral, el Garbí o el Migjorn.

Algun Xaloc impetuós l'arrossega tros enllà, li ensenya ruta, li ensenya camí però cap destí.

Aquest cor lliure que vol el que s'endurà i tot allò que tu ja no li pots donar, puja a La Rosa dels Vents i es deixa arrossegar.


dissabte, 2 d’agost del 2025

FA MOLT TEMPS QUE NO RIC

Em deixa estintolada a la porta, paro d'escombrar i penso.

Pensar en passat mai ha estat el meu fort, no trobo els arxius antics, però avui recordo que no sabia riure.

Un cop, quan vaig ser nova i bonica, de colors vius i de pal robust, 

em vaig adonar que no sabia riure. Tampoc me'n varen ensenyar.

No vaig poder, no en vaig saber, 

i mai en vaig tenir motiu. De riure, sabeu?

Ara mateix estic malament, diria molt malament, i molt acabada. 

Plena de borró amb les cerres esfilagarsades, tot se m'enganxa, tot m'embruta i no vull raspallar.

He escombrat tot allò que s'havia d'escombrar. Fins i tot alguna brutícia he guardat sota de la catifa.

Una de meva i moltes de les que us he hagut d'esteranyinar.

Ara, tan acostumada a esterrejar fins i tot la tristor que sent la mort,

si aquesta fos algú que en pogués sentir, ja no en tinc ganes d'escombrar-la, la deixo fer i que faci. 

Que no hi ha ningú que ho pugui estar més de trist que la mort, ningú.

Ja l'he tornat a perdre, la de dintre vull dir. Que l'alegria de fora la puc fer.

I la faig i ben feta, i ningú nota res. Que me'n faig un tip de riure, per fora.

Que ploro a dintre, vull dir. El plor tot ho mulla i m'empudega encara més.

Que ja ho sé que aviat em llançaran. Que de tant usar-me ja no els faig servei. Els sento dient que no aporto res, que ves a saber quines merdes hauré escombrat, que tot ho he provocat, que jo sola m'ho he buscat, que cap compensació he donat.

I ja no vull escombrar, ni treure pols d'on no et deixen riure. Que l'he tornat a perdre el riure. Com la mort que no l'ha tingut mai.




dilluns, 31 de març del 2025

HAIKUS "al compàs" 5-7-5




















Tot és nevat ara
Bon temps ja arribarà
El gel es fondrà

Dibuixar vida
Escriure dia a dia
Amb ulls dislèxics

Farem molt teatre
Mentre llegeixo drama
La meva vida

Sopa de Nadal
Esclops a l'escudella
Esclops pel fangar

Baló de cuiro
M'estimo molt més menjar
Pilota a l'olla

Un cafè si et plau
Amargant i ensucrat
Tot descafeïnat

Laporta panxut
Uns quants gols haurà menjat
President votat

Al matí cafè
Casa i bona olor
Per recomençar

Rellueix calba
Poca feina pel barber
Abat monacal

Mira emprenyat
Tot el que li ha mancat
Ho tindrà aviat

dissabte, 18 de gener del 2025

QUI VOL VIURE DE TOT S'HA DE RIURE

























Si viure fos un caramel de pal, lleparíem la vida lentament sabotejant els sucres que es van desfent. Degustarem el sabor del xupa-xup que ens hauria estat assignat. De maduixa, llimona, taronja, menta, l'estrany de Coca-Cola, o de qualque altre que ens regalessin, perquè el famós caramel s'assembla a la vida.
Hi ha pressa per menjar-se'l, com amb la vida. El mosseguem i roseguem amb l'ànsia de xuclar de cop tot el sucre i el sabor que ens regala, pensant que potser en tindrem algun altre després. (Craso error !!!)
Tothom en té un de caramel, només un.
Alguns el sostenen amb la mà, després de treure'l de la boca mentre s'apropen a d'altres. Aquest reflex és un instint natural i necessari, se'n diu Amor.
D'altres, el mantenen a la boca, el assaboreixen mentre llepen al mateix temps que el fotut caramel, la possibilitat de deixar borni a algú a qui s'apropin.
D'aquí rau l'habilitat de cadascú per esquivar els pals, sense deixar d'acostar-te i poder continuar gaudint fins al final dels sabors del meravellós caramel que tenim i viure.
Si mai penseu que ningú proper us ha deixat de decebre, no us amoïneu no és culpa vostra, tan sols és que no sou estimables, per això cal que llepeu, llepeu, llepeu... i esquiveu!!!


diumenge, 5 de gener del 2025

BOJA

És boja !! 
Escolta aquella música insuportable, que diu que és òpera!! .... li diu la Rosita al Manolu, mentre mira el canal Tele 5 al televisor.
Sip !! 😥

dimecres, 28 d’agost del 2024

ENGANHOSA - GANYONA



Qual o t'aviá de diRe,
miserable arma de gèstes falses.
Qual O t'auriá de dire,
tempS fA que partiguèt
plan clar o daissèt.
Vertuts tibadas, rason e povàses d'aima.
Qual o m'aviá de dire,
que cap d'aqueles foguèsse per ieu.
Pesas en balança la morala,
un costat l'etica e l'autre los sòus.
La tiá engana as pas amagat
que trist, te n'ès pas avisat.
Res mai a dire,
te desirar solament
qu'ajas bon camin.


Qui t'ho havia de dir,
mísera ànima de gestos falsificats.
Qui t'ho hauria de dir,
temps fa que va marxar
ben clar ho va deixar.
Virtuts tens, raó i a polsims estima.
Qui m'ho havia de dir,
que cap d'aquests fos per mi.
Sospeses en balança la moral,
un costat l'ètica i l'altre el dineral
El teu engany no has amagat
que trist, no te'n has adonat.
Res més a dir,
només desitjar-te
que tinguis bon camí.


dimecres, 5 de juny del 2024

EL TAURÓ i LA GUILLA

 

Nedar, nedar, nedar i de tant en tant sortir de l'aigua i flairar fora del seu mitjà noves preses que veia eixutes per fora i algunes per dins.

De les que s'atansaven a la vora de l'aigua n'havia après tècniques de captura, sempre amatent a noves preses per assaborir.

A l'aigua, el seu element salat, es movia suaument i zigzaguejant amb seguretat sabent-se dominador del lloc que ocupava.

Nedar, nedar, nedar...

De pèl-roig, lluent pel sol que sempre l'acompanyava, seia al llindar del bosc prop l'arena, amb les potes del davant ben col·locades i la cua bonica, esvelta, ben pentinada al seu costat.

Fitava també el mar, les ànsies de viure i subsistir eren el motor que l'enriquia alimentant-la de la força per criar la camada.

Viure, viure, viure...

Ara ja amb la panxa plena i el rebost de la vida més assegurat, guaitava l'horitzó blau i atansava nova aventura. Quelcom s'esdevindrà, pensava.

Havia superat de llarg les ensenyances viscudes i no sabia com aquella xaieta dolçament confiada es transformà en el que ara era.

Mirava esguardant i cercant amb l'única fortalesa que dona el fet de sentir-se sola amb el món i la certesa de la cantonada que gira cap al demà. Un demà que descobreix nous llocs, aventures i congèneres amb poques emocions, puix que algunes de les més punyents viscudes estaven.

Guaitar, guaitar, guaitar... 

Allà lluny sobre el mirall del mar i a prop de la sorra hi havia una aleta que veia des de la seguretat de l'ombra dels pins de la platja.

Recorria el llindar de l'aigua, fregant la panxa amb el fons ple de pedretes suaus i polides per les ones, amb moviments sinuosos i plens de parsimònia. Tranquil i segur, fruit de l'esperit de caçador i mascle valorat que se sap volgut i desitjat per les congèneres de la seva espècie, s'entregava a conquerir nous espècimens tan sols pel plaer de fer-ho. I així mostrava l'aleta lluent al sol, com a far de reclam i llum de l'ego.

Xipollejà amb la cua d'esqual reclamant-la perquè també l'havia vist i el roig del pèl i la indiferència controlada de guineu el reptava.

S'atansà vora l'aigua, i ell a l'arena gairebé eixuta s'apropà.

Passejava un l'aleta vora la platja ratllant l'aigua i l'altre lliscava el vermell de la cua pel llindar de la sorra mullada. I es miraren, i coneixeren, i s'anaren freqüentant.

Saltaven i compartien esquitxos d'aigua i de sorra confiant que els propis mitjans on vivien cadascú no serien l'obstacle.

De tant en tant ell la reclamava i ella sortia del bosc per passejar plegats llurs vides tan distants.

De mena desconfiada havia viscut gairebé tota la vida ja. Aquesta manera de ser havia contribuït a la longevitat de l'espècie que representava. Forta, estratega i sobretot una supervivent. Guilla.

La practicitat i l'equilibri eren la comoditat on es movia, i el costum de tota una vida no perduren sense una voluntat imperiosa. Lent, sinuós, segur i tranquil sabia on anava i el que desitjava. "Aquella gateta pel roja no se li escaparia per més dolça i prudent que fos la mixeta." Sensual i divertida, més que algunes altres que ja havia tastat, dos factors que eren al·licient pel seu repte mental.

I les ombres dels pins s'anaren allargant a la mateixa hora del dia en què la guineueta guaitava i esperava la lluentor platejada de la dorsal que la tenia enlluernada tot i l'aspror que li havia nascut anys ha. 

No sempre podia acudir-hi, tot i els seus desitjos cada cop més folls i agosarats. La camada depenia d'ella i de la protecció que no els deixaria de donar per cap motiu, tot i que s'absentava cada cop més, asseguda sobre la pinassa mirant mar enllà a voltes blau solei a voltes blau plomós. 

Amb la consciència plena de la condició de ca marí de l'estimat, la tristor de les diferències l'envoltava i feia molt petit el seu món. 

Havia deixat de voltar pel bosc cercant ves a saber què. Saltant, descobrint noves olors, nous caus de conills i noves oportunitats, però així i tot continuava allà asseguda aquell dia.

Una estoneta més i marxaria cap al cau per arraulir-se amb els seus a la protecció del forat on dormien. Va veure la llambregada plata, lluint-li sempre les ninetes cada cop que el veia, ben endins del mar i lluny d'on trenquen les onades.

El fità igual que fitava el mar en temps passats.

Nedava rapit i l'aleta d'esqual es desplaçava veloç, ara en cercles, ara emergint, ara submergint-se fent allò a l'aigua que ella mai no podria fer.

A prop de la platejada punta en albirà un altre de diferent i de brillant plata també. Les dues aletes nedaven plegades, saltaven, s'amagaven i emergien. De fet, ella ja ho sabia que el tauró no nedava sol, ho havia intuït feia temps. I el fet de ser una guilla li conferia aquest instint.

Mirà de nou per últim cop les dues aletes i s'endinsà cap al bosc on tenia la seva vida i on els seus l'esperaven.

dilluns, 22 d’abril del 2024

SANTA JORDINA, LLIBRES i ROSES

I en Pere, com cada any, assenyala que dimarts vinent serà Santa Jordina. Un dia tan ple de llibres, roses, i un ambient de festa on tothom està content. Per ell, el millor de tots.

Al matí, mudat de vint-i-un botó sortirà al carrer, sol o acompanyat, per veure les parades de llibres i la munió de roses de tota mena que fan lluir les rambles, passejos i places d'arreu.

Ella, la Melissa, aixeca el cap del llibre que llegeix i li assegura que li comprarà una bonica rosa com cada any i tal com és tradició.

Tot i que al Pere ja li estan prou les roses, i el fet que la Melissa sempre li regala una de ben bonica i engalanada, pensa en el desig de què li agradaria molt més un llibre, tal com se'ls hi regala a les dones.

Aquest antic costum el troba femellista, considerant-los a ells poc mereixedors d'una bona lectura, i més en aquests temps en què hi ha tanta literatura de tots els estils, amb escriptores de casa com d'arreu del món. I ell es deleix per llegir.

Però la realitat n'és una altra i sempre es regala un llibre a les dones i una rosa als homes. Que difícil remoure costums, pensa.

El fet és que ningú fa el pas per atrevir-se a canviar rols, sigui per connivència femellista o sia per acomodament de la societat a continuar mantenint el paper de les dones com a prevalent i dominant en la societat actual. Els llibres sembla que són per les que tenen més temps de llegir.

I vet-ho-aquí que ben mudat i amb ànima de festa, el 23 d'abril, Pere amunt, Pere avall cercant llibres i fullejant-los per acabar triant-ne un que ell mateix es compra. Com cada any, és clar.

Fotuda societat aquesta, pensa sempre per Santa Jordina, mentre escull un llibre per la Melissa, que segurament no acabarà llegint mai.