Li acabo d'enviar un missatge. De fet, no, no ho és, només és un enllaç on també podrà escoltar a la dietista que segueixo a l'Insta. És molt d'hora, a prop de les 6 del matí, però estic desvetllat com d'habitud, que hi farem!! Suposo que deu dormir encara i que no sentirà el senyal d'arribada, o si més no el tindrà en silenci. Em sabria molt greu despertar-la i molestar-la. Però mira, ben rumiat tant se val, segur que li anirà bé tenir aquesta informació i que m'ho agrairà. Que ja ho sé que soc insistent, però jo sé el que li convé.
Som amics des de fa uns quants anys, de quan ella va estar sola durant una temporada i jo també. Vaja, que jo encara ho estic de sol i ella ara no.
Ho vaig intentar tot perquè es quedés amb mi. Li vaig regalar el que soc i el que faig. Vaig adaptar la meva furgoneta de la feina, la gran, la que usava per repartir el de més embalum. Va acabar preparada per fer excursions, sabeu? Com les caravanes que porten de tot, té una cuineta amb fogonets, uns quants calaixets amb els estris necessaris i tota mena de menjar, d'aquell que va amb sobres, dels d'anar de càmping i menjar ràpit. També té una dutxeta exterior per l'estiu, que ja és clar que aquests tipus de sortides no se solen fer a l'hivern. Igualment, hi vaig posar unes cortinetes als vidres, que el temps més important de tots, el de la nit, no cal que sigui un divertiment pels curiosos a qui se'ls acudeixi enganxar el nas als vidres i gaudir amb l'activitat del meu amor per ella.
Ho vaig fer perquè m'estimés. Valorar-me, ja sé que ho fa. Jo era molt feliç pensant en què contenta que estaria quan ho veiés, i sobretot perquè quan li expliqués el que faríem i on aniríem amb aquella mini caseta amb rodes, no em podria dir que no. Però ho va fer.
M'havia esforçat molt, durant molts dies, amb tot el muntatge. Ho feia i ho faria tot per ella, tal com també ho havia fet per les dues anteriors. Tinc fills de la primera i de la segona. La mare dels dos petits, que encara són adolescents, sempre em truca per qüestions domèstiques. Que si l'aixeta degota, que tinc unes caixes que m'hauries de pujar a les golfes, que si avui no puc duc la nena a anglès, que si la visita del noi al metge doncs li han canviat l'hora i no m'ho puc muntar... I així tot i sempre. Sense mi no se'n sortirien i encara que a vegades no m'ho demanin, allà que hi soc.
Vaig conèixer l'Anna. El primer dia, quan encara no ens havíem vist, quedarem en un petit poblet a mitja distància del lloc on vivim cada u. Vaig preparar una visita guiada que jo mateix faria, és clar, mal que fos d'aquell trosset de torre mig derruïda que hi havia en aquell municipi, i que des de l'ajuntament, després d'una trucada per informar-me que hi podríem veure en aquell llogaret, em van enviar un mail amb algunes explicacions que vaig imprimir, completar amb fotos que em va facilitar el senyor google i ho vaig enquadernar. La volia fer contenta encara que no la conegués en persona. Després d'aquesta preparació estarà encantada amb mi, i segur que m'apreciarà i potser més endavant ves a saber...
I mentre m'espero a la zona d'aparcament on hem acordat la trobada, imagino quina altra deferència li podria preparar en una segona cita que ben segur succeirà si m'esforço i m'esforço perquè així sigui. Aquesta noia, a qui només he vist en foto, em fa la intuïció que al contrari que les anteriors parelles, aquesta m'ho agrairà.
Penso que se m'ha d'agrair tot aquest esforç, ostres, que si no, serà com amb les anteriors que van marxar de la meva vida encara que jo els hi donés tot!!
