dissabte, 2 d’agost del 2025

FA MOLT TEMPS QUE NO RIC

Em deixa estintolada a la porta, paro d'escombrar i penso.
Pensar en passat mai ha estat el meu fort, no trobo els arxius antics, però avui recordo que no sabia riure.
Un cop, quan vaig ser nova i bonica, de colors vius i de pal robust, 
em vaig adonar que no sabia riure. Tampoc me'n vàren ensenyar.
No vaig poder, no en vaig saber, 
i mai en vaig tenir motiu. De riure, sabeu?
Ara mateix estic malament, diria molt malament, i molt acabada. 
Plena de borró amb les cerres esfilagarçades, tot se m'enganxa, tot m'embruta i no vull raspallar.
He escombrat tot allò que s'havia d'escombrar. Fins hi tot alguna bruticia he guardat sota de l'alfombra.
Una de meva i moltes de les que vos he hagut de esteranyinar.
Ara, tan acostumada a esterrejar fins i tot la tristor que sent la mort,
si aquesta fos algú que en pogués sentir, ja no en tinc ganes d'escombrar-la, la deixo fer i que faci. 
Que no hi ha ningú que ho pugui estar més de trist que la mort, ningú.
Ja l'he tornat a perdre, la de dintre vull dir. Que l'alegria de fora la puc fer.
I la faig i ben feta, i ningú nota rés. Que me'n faig un tip de riure, per fora.
Que ploro a dintre, vull dir. El plor tot ho mulla i m'empudega encara més.
Que ja ho sé que aviat em llançaran. Que de tant usar-me ja no els faig servei. Els sento dient que no aporto rés, que ves a saber quines merdes haurè escombrat, que tot ho he provocat, que jo sola m'ho he buscat, que cap compensació he donat.
I ja no vull escombrar, ni treure pols d'on no et deixen riure. Que l'he tornat a perdre el riure. Com la mort que no l'ha tingut mai.




dissabte, 18 de gener del 2025

QUI VOL VIURE DE TOT S'HA DE RIURE


Si viure fos un caramel de pal, llepariem la vida lentament sabotejant els sucres que es van desfent. Degustarem el sabor del xupa-xup que ens hauria estat assignat. De maduixa, llimona, taronja, menta, l'estrany de Coca-Cola, o de qualque altre que ens regalessin, perquè el famós caramel s'assembla a la vida.
Hi ha pressa per menjar-se'l, com amb la vida. El mosseguem i roseguem amb l'ànsia de xuclar de cop tot el sucre i el sabor que ens regala, pensant que potser en tindrem algún altre després. (Craso error !!!)
Tothom en té un de caramel, només un.
Alguns el sostenen amb la mà,  després de treure'l de la boca mentre s'apropen a d'altres. Aquest reflex és un instint natural i necessari, se'n diu Amor.
D'altres, el mantenen a la boca, el saboregen mentre llepen al mateix temps que el fotut caramel, la possibilitat de deixar borni a algú a qui s'apropin.
D'aquí rau l'habilitat de cadascú per esquivar els pals, sense deixar d'acostar-te i poder continuar gaudint fins al final dels sabors del meravellós caramel que tenim i viure.
Si mai penseu que ningú proper vos ha deixat de decebre, no vos amoïneu no és culpa vostra, tan sols és que no sou estimables, per això cal que llepeu, llepeu, llepeu... i esquiveu!!!