Hi ha pressa per menjar-se'l, com amb la vida. El mosseguem i roseguem amb l'ànsia de xuclar de cop tot el sucre i el sabor que ens regala, pensant que potser en tindrem algún altre després. (Craso error !!!)
Tothom en té un de caramel, només un.
Alguns el sostenen amb la mà, després de treure'l de la boca mentre s'apropen a d'altres. Aquest reflex és un instint natural i necessari, se'n diu Amor.
D'altres, el mantenen a la boca, el saboregen mentre llepen al mateix temps que el fotut caramel, la possibilitat de deixar borni a algú a qui s'apropin.
D'aquí rau l'habilitat de cadascú per esquivar els pals, sense deixar d'acostar-te i poder continuar gaudint fins al final dels sabors del meravellós caramel que tenim i viure.
Si mai penseu que ningú proper vos ha deixat de decebre, no vos amoïneu no és culpa vostra, tan sols és que no sou estimables, per això cal que llepeu, llepeu, llepeu... i esquiveu!!!
